‘La Trinitat’

Obra de la setmana #301

Compartir

L’obra de la setmana és La Trinitat (cap a 1880), del prolífic escultor català Venanci Vallmitjana i Barbany (1830-1919). El Déu cristià, en la seva representació com a Pare Etern, un ancià venerable amb una llarga barba vestit amb una túnica i un mantell atemporals, sosté entre les seves cames el cos mort del seu fill Jesús, que se’ns mostra gairebé nu com si acabés de ser despenjat de la creu on va ser crucificat, vestit només amb el perizoni o drap de puresa. Entre el pare i el fill, just sobre el pit de Déu, hi veiem un colom volant amb les ales desplegades que és la representació física i simbòlica més habitual de l’Esperit Sant o força divina. Pare, fill i Esperit Sant constitueixen la Trinitat, la triple naturalesa de Déu, que és el tema que Venanci Vallmitjana ha volgut representar en aquesta escultura. El Pare Etern està assegut al seu tron celestial, fet de núvols. La forma sinuosa i compacta sobre la qual reposa s’allarga per la part inferior recollint i ajudant a sostenir el cos de Crist. Entre les cames de Jesús hi sobresurten dos angelets que acullen i tenen cura del cos del fill de Déu.

La Trinitat, un dels grans misteris del Cristianisme
La Santíssima Trinitat és un dels dogmes fonamentals del Cristianisme. Segons aquesta doctrina, Déu, el seu fill Jesús i l’alè o força divina són “de la mateixa substància”. Per tant, Pare, Fill i Esperit Sant són tres formes o persones de la mateixa essència o naturalesa divina. Tot i que a la Bíblia no es fa una referència referència explícita a aquesta triple forma, el dogma de la Trinitat va ser establert per l’Església molt aviat, en el Concili de Nicea de l’any 325, de manera que ha estat representat en l’art cristià des de molt antic, malgrat la complexitat del concepte i el seu caràcter abstracte.
 
Per mostrar-nos aquest misteri en l’obra que presentem, Venanci Vallmitjana ha escollit una de les representacions iconogràfiques de caràcter figuratiu que es van començar a difondre durant la baixa edat mitjana, i que es coneix amb el nom de Compassio Patris, la compassió del Pare, on Déu sosté entre els seus braços el cos del seu fill Jesús mort a la creu. Aquesta iconografia segurament deriva d’una altra representació figurativa del mateix dogma lleugerament anterior, coneguda com a Thronum Gratiae o Tron de Gràcia, on un Déu Pare entronitzat sosté amb els braços la creu on està crucificat el seu fill Jesús. En tots dos casos, sobre el cap de Crist hi apareix la representació de la tercera forma de la Trinitat, el colom que simbolitza l’Esperit Sant.
 
Una Pietat masculina sòbria i elegant
 
Tant la Compassio Patris com el Thronum Gratiae representen en essència la mateixa imatge i ens transmeten el mateix missatge: l’acceptació per part de Déu Pare del sacrifici del seu fill encarnat Jesús, que mor a la creu per salvar la humanitat dels seus pecats. La principal diferència és que en el Tron de Gràcia la relació entre pare i fill és més distant, mentre que en la Compassio Patris el vincle és molt més humà, amb un pare ancià que sosté i acull entre els seus braços el cos del seu fill mort, convertint visualment aquesta escena en una espècie de Pietat masculina. La gran força emotiva d’aquesta imatge va fer que aquesta versió de la Trinitat fos una de les més representades durant l’època del Renaixement i del Barroc, amb algunes obres mestres de grans artistes que Venanci Vallmitjana segur que coneixia i va tenir present a l’hora de concebre la seva obra. Entre les més famoses destaquen la Trinitat de El Greco i la de Josep de Ribera, totes dues conservades avui al Museo del Prado. La proximitat d’aquestes dues pintures amb l’escultura que presentem és ben evident.
 
La Trinitat de Venanci Vallmitjana ens permet apreciar molt bé les qualitats artístiques d’aquest creador, un dels escultors catalans més reconeguts i prolífics del segle XIX. L’artista ha sabut resoldre de manera harmònica el vincle corporal i volumètric entre pare i fill, situant Jesús en una posició més baixa respecte el pare, com va fer també Ribera en el seu quadre. Amb aquesta disposició, que dona una gran verticalitat a l’escultura, la figura del Pare Etern queda ben destacada i diferenciada de la del seu fill Jesucrist, que l’escultor ha representat de manera vertical gairebé com si estigués dret i se sostingués sobre els seus propis peus. El fet que estigui nu permet a Vallmitjana mostrar les seves habilitats en el tractament de l’anatomia, molt ben resolta i amb un treball molt acurat especialment en la zona del pit i el coll, on la inclinació del cos i del cap fan sobresortir els volums del bust i de l’espatlla. Els rostres són molt bells i han estat modelats amb gran detallisme. Tot i que el Pare Etern acull i sosté el seu fill amb cura i delicadesa, l’expressió facial tant de Déu com dels angelets és molt sòbria i continguda. Aquesta emotivitat poc marcada és habitual en la majoria d’escultures d’aquest artista.
 
Una escultura d’èxit que podem veure també en tombes monumentals
 

Venanci Vallmitjana va concebre l’escultura que presentem com un objecte de devoció privada per a una família benestant que volia fer palesa la seva veneració cap a aquest dogma i advocació cristiana. Tant les dimensions relativament petites de la peça com el material amb què està feta, la terracota esmaltada, ens apunten clarament cap a aquesta direcció. Tot i així, la bellesa de la composició, elegant i ben resolta, va fer que aquesta escultura, concebuda a finals del segle XIX, fos reproduïda almenys dues vegades pel mateix artista a principis del segle XX per decorar dos importants projectes funeraris. En tots dos casos les rèpliques van ser fetes amb un altre material, el marbre, i en unes dimensions molt més grans, però conceptualment es tracta de la mateixa obra. La segona versió que en coneixem, tallada el 1907, presideix la tomba de la família Arnau Presas del cementiri d’Arenys de Mar. Una tercera versió, datada cap al 1914, corona el panteó de la família de Joan Niqui al cementiri del Poblenou, una tomba monumental construïda per l’arquitecte Ricard Giralt.

Justament la versió de la Trinitat de Venanci Vallmitjana que trobem al cementiri de Poblenou, el primer gran espai d’enterrament que va tenir Barcelona fora del nucli urbà, serà una de les obres artístiques que podran veure els Amics en la visita que hi faran aquest mes. Encara queden places per alguns dels itineraris que hi ha programats al cementiri del Poblenou i també pels que es faran al cementiri de Montjuïc. No us perdeu aquests recorreguts artístics tan oportuns per aquestes dates. Apunteu-vos-hi!

 

Més informació de l’obra, aquí.

Martí Casas i Payàs (@tinet2puntzero)

També et por interessar

Notícies relacionades

Aquesta moneda elaborada per Pablo Gargallo és una de les poques medalles catalanes dedicades a homenatjar l'art i un fet artístic, la qual cosa li dona una rellevància especial.
Aquesta obra de Feliu Elias i Bracons és una de les més destacades de la seva etapa més madura i un dels nus més originals de l'art modern català.
Si veniu a les activitats de Nadal del Museu Nacional, podreu submergir-vos en una escultura de pilotes gegants cobertes de ganxet o reinterpretar les obres del museu.

Uneix-te a la llista