‘Miracle de les roses’

Obra de la setmana #293

Compartir

Share on twitter
Share on facebook
Share on linkedin

L’obra de la setmana és el Miracle de les roses (1605-1606), una escena de pintura al fresc realitzada pels artistes bolonyesos Annibale Carracci (1560-1609), Francesco Albani (1578-1660) i Domenico Zampieri, conegut amb el sobrenom de Domenichino (1581-1641).

Una capella romana per a un sant andalús

El Miracle de les roses és un dels frescos que decoraven els murs de la capella que el banquer espanyol Juan Enríquez de Herrera va fer construir a principis del segle XVII a l’església de San Giacomo degli Spagnoli de Roma. Aquest temple, situat a la cèntrica plaça Navona, era el punt de reunió dels pelegrins i ciutadans de la Corona de Castella a la Ciutat Santa. Herrera era un gran devot de sant Diego d’Alcalà, frare franciscà andalús canonitzat l’any 1588, i va promoure la construcció de la capella per agrair-li que el seu fill Diego, nascut a Roma l’any 1596 i batejat amb el nom del sant protector, s’hagués pogut recuperar d’una malaltia que havia patit. Aquest nou oratori també havia de servir com a espai d’enterrament de la família, que ja feia uns anys que s’havia establert i havia progressat a la ciutat.

La veneració i agraïment d’Herrera cap a sant Diego d’Alcalà explica que, a més de dedicar-li la capella, disposés que el frare franciscà fos el protagonista principal i gairebé absolut del programa iconogràfic i decoratiu encarregat al pintor Annibale Carracci i el seu equip. Excepte el mur d’entrada de la capella, decorat amb l’escena de l’Assumpció de la Mare de Déu, i alguns fragments pictòrics menors, totes les grans composicions de pintura al fresc que recobrien els murs de l’oratori es van destinar a narrar diferents episodis de la llegenda hagiogràfica de sant Diego. Més enllà del seu innegable interès artístic, aquest conjunt és molt interessant iconogràficament perquè el sant franciscà feia pocs anys que havia estat canonitzat i el programa decoratiu de la capella Herrera serà un dels primers espais on es representaran les diferents escenes de la seva vida d’una manera tan ambiciosa.

 

El miracle més celebrat de sant Diego d’Alcalà

El Miracle de les roses és un dels episodis més populars de la vida de sant Diego d’Alcalà. Segons la seva llegenda, el frare era molt generós amb els pobres que demanaven almoina a la porta del convent i sovint els regalava pa i menjar que agafava d’amagat del refectori de la comunitat. El frare guardià del convent ho sospitava, i quan va voler enganxar-lo in fraganti es va produir el miracle que veiem representat en la pintura que presentem.

Un dia sant Diego d’Alcalà es dirigia cap a la porta del convent amb el davantal ple de panets que havia agafat per donar-los als pobres. El guardià el va aturar i li va reclamar que li ensenyés què portava. Sant Diego li va dir que només eren flors i li va mostrar el contingut. Com veiem en la pintura, el frare porter va quedar meravellat en comprovar que, efectivament, l’interior del davantal era curull de roses, tot i trobar-se en ple hivern. L’expressió incrèdula del monjo i el gest que fa alçant els braços són una representació molt eloqüent de la seva gran sorpresa. El guardià va entendre que allò era un prodigi diví i va deixar marxar Diego cap a la porta, on l’esperaven un grup de persones humils. Quan el sant hi va arribar, les flors ja s’havien tornat a convertir en panets i va poder donar de menjar als desvalguts.

La popularitat del miracle de les roses ha fet que sigui un dels episodis més representats de la llegenda de sant Diego d’Alcalà. El programa decoratiu de la capella Herrera permet copsar molt bé la importància que es va voler donar a aquesta escena, a la qual es va destinar un dels panys de paret més grans i més ben situats de l’oratori. En concret, la pintura es desplegava sobre bona part del mur lateral esquerre de la capella, flanquejant l’altar i tots els elements decoratius que l’envoltaven. A l’altra banda d’aquest espai de planta quadrada, davant pel davant del Miracle de les roses, hi havia representada la curació d’un noi cec, un altre dels prodigis més celebrats de sant Diego. En la volta i les llunetes de la capella s’hi van representar tres miracles més, però la seva ubicació elevada i la dimensió menor de les escenes feia que visualment tinguessin una rellevància menor. Són els miracles de la refacció miraculosa, la salvació del noi que s’havia adormit dins d’un forn i l’aparició de sant Diego al seu sepulcre.

No deixa de ser curiós que el miracle més popular de sant Diego d’Alcalà sigui el de les roses, ja que és l’únic dels que se li atribueixen que no és exclusiu de la seva llegenda. Un prodigi molt similar el podem trobar també en la llegenda hagiogràfica de santa Elisabet d’Hongria i santa Elisabet de Portugal, dues santes franciscanes que van viure dos segles abans que sant Diego.

 

 

Una escena que dona protagonisme als més humils

Compositivament, l’escena que veiem en l’obra de la setmana està dividida verticalment en dues parts clarament diferenciades. A la meitat esquerra de la pintura hi veiem el miracle pròpiament dit, amb sant Diego mostrant el contingut del seu davantal a dos frares que se’n meravellen, el monjo guardià i un altre que també és testimoni del prodigi. Al costat dret, al seu torn, hi veiem el grup de persones humils que esperen l’almonia de sant Diego per poder menjar. Aquesta colla, formada per homes, dones i nens d’edats molt diferents, observen el miracle que passa d’esquena a ells fent gestos molt expressius i teatrals amb les mans. El gran protagonisme de les classes populars en aquesta i altres escenes del conjunt pictòric de la capella sembla que volia evocar la humilitat de sant Diego d’Alcalà i la seva proximitat i afecte cap als més desafavorits.

El programa decoratiu de la capella Herrera es va executar de dalt cap a baix, perquè la pintura al fresc és una tècnica que embruta molt l’espai de treball. Per tant, el Miracle de les roses, situat a la part inferior del conjunt, va ser una de les darreres escenes en ser executades. Quan es va pintar, Annibale Carracci ja patia els efectes de la malaltia que li va impedir participar en la part final del projecte i va donar més rellevància i protagonisme a la feina dels seus col·laboradors. Un dels ajudants més destacats serà Francesco Albani, a qui s’atribueix bona part de l’execució de l’escena del Miracle de les roses. Albani hauria agafat com a punt de partida els esbossos previs per a aquest episodi que Carracci havia realitzat al principi del projecte i sembla que els va seguir amb bastanta fidelitat, sense fer-hi massa canvis. El paisatge arquitectònic del fons s’ha atribuït a un altre col·laborador de Carracci, Domenico Zampieri, conegut amb el sobrenom de Domenichino.

 

Un cicle de conferències per posar en context la capella Herrera

L’obra de la setmana, com els altres fragments de pintura mural fets per Annibale Carracci i el seu equip, van ser arrencats de les parets de la capella Herrera i traspassats a tela a mitjans del segle XIX, quan l’Estat espanyol va decidir abandonar l’església de San Giacomo degli Spagnoli per quedar-se només amb l’altre temple sota protecció estatal, Santa Maria di Monserrato. Els frescos arrencats van acabar repartits entre el Museo del Prado i la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, que va dipositar-los al Museu Nacional a principis del segle XX. Ara, després de gairebé dos-cents anys separats i dispersats, els diferents elements conservats de la decoració de la capella Herrera es poden tornar a veure reunits en l’exposició que el Museu Nacional dedica a Annibale Carracci. Els frescos de la capella Herrera.

Amb motiu d’aquesta exposició, els Amics han organitzat un cicle de tres conferències per conèixer millor el context artístic i històric del projecte de Carracci: La pintura italiana del segle XVII a l’entorn de la Capella Herrera. Tres bons coneixedors d’aquesta època, entre els quals hi ha el conservador de Renaixement i Barroc del Museu, Joan Yeguas, ens permetran aprofundir en moment artístic especialment interessant. No us les perdeu!

Més informació de l’obra, aquí.

Martí Casas i Payàs (@tinet2puntzero)

També et por interessar

Notícies relacionades

Pintat per Jaume Huguet, aquesta obra constituïa el compartiment central del retaule que aquest artista i el seu taller van fer per a la capella del gremi de Tenders Revenedors de Santa Maria del Pi.
Encetem l’últim trimestre de l’any donant la benvinguda a la tardor, tot gaudint, una vegada més, de les visites al museu al voltant de la col·lecció permanent i les exposicions temporals.
Un any més, el Museu Nacional col·labora en aquest cicle amb diversos equipaments i institucions culturals del país i que referma una transversalitat que els implica a partir de les seves respectives programacions.

Uneix-te a la llista