‘Paisatge’

Obra de la setmana #289

Compartir

Share on twitter
Share on facebook
Share on linkedin

L’obra de la setmana és Paisatge (cap a 1874), del pintor, dibuixant i escenògraf Lluís Rigalt i Farriols (1814-1894).

El moviment del Romanticisme desenvoluparà un gran interès cap a la natura més pura i extraordinària, no manipulada per l’home, que permet a l’individu acostar-se a l’experiència d’allò sublim. Una natura indòmita que fascina i corprèn aquell que la contempla i el fa sentit petit i insignificant davant el meravellós espectacle de la creació. Tot i que aquesta mirada intensa cap al món natural és comuna en totes les branques del Romanticisme (literatura, música, etc.), és evident que en el camp de la pintura hi tindrà un protagonisme més destacat, especialment en el gènere de la pintura de paisatge, que gràcies a aquest moviment rebrà un impuls decisiu. Hi ha exemples de representacions de la natura més sublim en grans obres dels principals paisatgistes romàntics europeus, com Joseph Mallord William Turner o Caspar David Friederich, però també en les creacions d’artistes més propers, com Lluís Rigalt, un dels màxims representants del paisatgisme romàntic català. 

Un paisatge sublim

En aquesta petita aiguada, Rigalt hi recrea un paisatge abrupte i salvatge totalment aliè a la presència i activitat humana. A primer terme hi neix un congost estret que s’obre pas entre penyes rocoses i escarpades i s’engrandeix i eixampla cap al fons, on les parets que el delimiten van guanyant alçada i assoleixen mides monumentals. Del panorama dibuixat en crida l’atenció l’absència absoluta d’arbres o de vegetació, que dona a la vista una imatge aspra i desolada i fa que tota l’atenció de l’espectador se centri en els diferents ressalts i accidents del paisatge i en la forma com hi incideix la llum, que il·lumina l’escena des del fons del barranc.

 

Tot i que no es pot descartar que es tracti d’un paisatge inspirat en una vista real, tot sembla indicar que aquí Lluís Rigalt ha dibuixat un panoràmica imaginària, grandiloqüent i impactant, amb l’objectiu de captar l’atenció de l’espectador malgrat la modèstia del format i de la tècnica escollida. I ho ha fet evocant un paisatge impressionant, grandiós i profund, hostil i inabastable per a l’home, tal com agradava als romàntics quan volien evocar l’experiència del sublim. Un paisatge feréstec i efectista que recorda altres vistes impressionants i imaginàries de Rigalt.

 

Rigalt, un gran creador de paisatges romàntics

Salvant les distàncies, l’obra que presentem té força punts en comú amb aquest excel·lent Paisatge que en conserva des de fa pocs anys al Museo del Prado, una obra molt més bella i rica en qualitats i matisos però on trobem algunes solucions i recursos similars, com la pràctica absència de vegetació, el progressiu creixement en alçada de les muntanyes a mesura que ens acostem a l’horitzó, i l’elecció del barranc i de les penyes rocoses com a elements que singularitzen i estructuren el paisatge. Si ho recordeu, un tossal de roca a primer pla també va servir a Rigalt per modelar i donar caràcter a la vista d’una aquarel·la d’aires montserratins que vam descriure i comentar aquí fa poques setmanes.

 

 

En general, observant els paisatges més o menys ficticis dibuixats per Lluís Rigalt es constata que les muntanyes i els arbres són els dos grans elements naturals de què se serveix l’artista per definir i organitzar les panoràmiques que dibuixa. Cal dir que aquesta no és, en cap cas, una solució exclusiva de Rigalt. Turner, per exemple, també se servia dels arbres situats a primer terme amb la mateixa finalitat, com es pot veure en l’exposició que li dedica actualment el Museu Nacional.

 

Un mestre de l’aiguada

Pel que fa a la tècnica, l’obra que presentem crida l’atenció per l’ús gairebé exclusiu de l’aiguada en tota l’execució del paisatge, que l’artista ha definit i realitzat directament sense un esbós o un dibuix previ perfilat amb tinta o llapis carbó. Si bé és cert que algunes de les penyes rocoses a primer terme estan parcialment resseguides o dibuixades amb tinta a la ploma, aquest ressalt es limita només a una part molt concreta del dibuix, mentre que en la resta hi és totalment absent. De fet, cosa d’entendre què cercava exactament Rigalt fent servir la ploma sobre aquests pocs detalls de l’escena.

 

L’ús de l’aiguada “alla prima” posa de manifest el notable domini que Rigalt tenia sobre les diverses tècniques de pintura diluida amb aigua. Amb una sola tonalitat monocolor, l’artista ha definit perfectament les formes del paisatge i, molt especialment, els canvis i gradacions en la intensitat tonal de les roques en funció de la major o menor incidència de la llum. Justament, Lluís Rigalt i la pintura aquosa seran dos dels grans protagonistes del cicle de dues conferències en línia que els Amics dediquen aquest mes als Grans mestres de l’aquarel·la i el gravat. Demà es farà la primera, dedicada a l’aquarel·la, i el dimarts que ve la segona, dedicada al gravat. Encara queden places lliures, apunteu-vos-hi!

 

Pel que fa a l’obra de la setmana, una peça habitualment no exposada, fins a l’11 de setembre la podreu veure a l’exposició El batec de la natura, una mostra dedicada al paisatgisme català que complementa l’exposició dedicada a William Turner. Hi trobareu un magnífic compendi d’artistes i paisatges catalans del segle XIX. No us la perdeu!

 

Més detalls sobre l’obra, aquí.

 

Martí Casas i Payàs (@tinet2puntzero)

També et por interessar

Notícies relacionades

Segons la tradició, Jaume va evangelitzar les terres d'Hispània i, després de ser executat, les seves despulles es van transportar fins a Galícia, sent enterrat a Santiago de Compostel·la.
Àngel Guimerà, nascut a Tenerife l'any 1845 i mort a Barcelona al 1924, és un dels millors dramaturgs de la literatura catalana i una de les personalitats culturals més reconegudes del tombant del XX.
El passat 11 de juliol, l’artista i activista Mari Chordà Recasens va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi 2022 al Teatre Monumental de Mataró en mans de la Generalitat.

Uneix-te a la llista