Francesc d’A. Galí. El mestre invisible

Els Amics visitarem la mostra que el Museu Nacional dedica a l’autor de les pintures de la cúpula que corona el Palau Nacional, els dilluns, amb el Museu tancat.

Format al costat de Pompeu Fabra, Francesc d’Assís Galí va renovar la pedagogia artística catalana durant el noucentisme, i va esdevenir el mestre de tota una generació d’artistes des de la seva escola d’art —on formà Joan Miró i Llorens Artigas, entre d’altres— i l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya.

Galí també desenvolupà una fecunda trajectòria artística com a pintor, dibuixant, muralista, cartellista i il·lustrador. La seva obra travessa tota la modernitat catalana: el modernisme, el simbolisme, el noucentisme i l’avantguarda. Malgrat els seus mèrits, Galí optà per un rol invisible: desconsiderant-se com a artista, treballant a l’ombra dels seus deixebles i despreocupant-se del seu llegat. Aquesta exposició pretén fer visible aquell que es volia ocult. Vindicar la petjada del qui no va voler deixar rastre. Alhora, la mostra explora un capítol dels orígens del Museu, en el context del gran projecte d’ampliació que té com a horitzó el centenari de l’Exposició Internacional del 1929.

Galí va ser precisament un dels artistes que van participar més intensament en l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Per encàrrec del seu comissari general, Lluís Plandiura, va dur a terme diversos cartells promocionals; juntament amb Ramon Sarsanedas, va dissenyar el paravent de La creació, per al Pavelló dels Artistes Reunits, així com el diorama per a la gran exposició El arte en España. La seva obra més notable, però, va ser el gran mural de la cúpula central del Palau Nacional, en què va representar 35 figures al·legòriques de les belles arts, la ciència, la religió i la terra. Per pintar-lo, Galí va passar més de mig any enfilat a una precària bastida a trenta metres d’altura. 

La Guerra Civil va estroncar la trajectòria de Galí. Com a director general de Belles Arts de la República, va ser un dels responsables de traslladar les obres del Museo del Prado fins a la frontera, el 1938, i també ell mateix es va veure forçat a emprendre el camí de l’exili, que el va fer passar deu anys a Londres.