“Suïcidi de Cató”

Un dels grans rivals de Juli Cèsar en el seu ascens al poder

Cató d’Útica va gaudir d’una formació excel·lent, i com a alumne avantatjat ja va començar a mostrar la seva tossuderia, seriositat i intel·ligència. Des de molt jove va tenir un gran interès per la filosofia estoica, que va estudiar en profunditat. Va encetar la seva carrera a l’exèrcit, arribant a ser tribú militar de Macedònia l’any 67 aC. Tres anys més tard, a Roma, va ser elegit qüestor. En l’exercici d’aquest càrrec, va posar ordre a la tresoreria pública i va garantir que treballés amb rigor, puntualitat i sense corrupció. El prestigi i la influència que hi havia guanyat va facilitar que posteriorment fos elegit tribú de la plebs, l’any 62 aC., i finalment pretor, el 54 aC.

Des dels seus diversos càrrecs públics, Cató d’Útica va liderar els optimats, una facció conservadora i aristocràtica que defensava el poder suprem del Senat i les lleis i tradicions de la república. Amb la voluntat de preservar l’estat romà dels seus enemics, va ser molt dur contra els responsables de la conjuració de Catilina i es va oposar, sense èxit, al triumvirat i a la successiva cessió de poders a Juli Cèsar. La pugna entre partidaris i detractors del Cèsar va acabar desencadenant una guerra civil on Cató, com és lògic, va donar suport polític i militar al bàndol dels qui s’hi oposaven, liderat per Pompeu. Quan l’exèrcit d’aquesta facció va ser del tot derrotat a principis d’abril del 46 aC, Cató es trobava a Útica, al nord d’Àfrica. Veient que tot estava perdut, va preferir acabar amb la seva vida abans de reconèixer la victòria i el poder de Juli Cèsar.

Segons la crònica de Plutarc, Cató el Jove va agafar la seva espasa i se la va clavar a la panxa, però l’estocada no va ser prou contundent a causa d’una ferida que tenia a la mà. Un dels seus esclaus el va trobar malferit i va cridar els metges, que li van suturar el tall i el van embenar. Però quan el van deixar sol, Cató, convençut i determinat a matar-se, es va arrencar les benes, es va reobrir la ferida amb les mans i es va extreure els intestins fins a morir, consumant així el suïcidi en el segon intent.

Una escena explícita, sanguinària i truculenta

Luca Giordano ha immortalitzat el moment culminant de la mort de Cató d’Útica de manera directa, explícita i sense concessions, pintant una impactant visió frontal del polític romà obrint-se la ferida mentre xiscla de dolor. El protagonista, que està assegut i reposa el colze esquerre sobre un llibre, hi apareix retratat com un home de mitjana edat, amb un front ample i els cabells i la barba negres i totalment esbullats. Cató va vestit amb una peça de tons verdosos que sembla feta de pedaços i parracs de teles velles.

El polític ha separat els costats de les robes per deixar el bust al descobert, i amb les dues mans s’està obrint i eixamplant la ferida, que neix a l’alçada del pit i baixa fins a l’estómac. Amb la mà dreta, situada més amunt, fa força cap a un costat amb els dits disposats just sobre la vora del tall. La mà esquerra, per contra, sembla ficada més endins de la ferida, engrandint-la més per la banda inferior, on ja es poden veure les seves vísceres de tons rosats i vermellosos.

Per representar el dolor agut que s’està infligint, Luca Giordano pinta Cató cridant amb un rictus de patiment que li desfigura les faccions. Les fiblades li fan girar el cap lleugerament cap a la dreta, mentre tanca els ulls amb molta força, arrufa el nas i obre fort la boca mentre xiscla. Una llum que entra per la part superior esquerra del llenç il·lumina perfectament el bust, el cap i part del cos del protagonista, però deixa la resta de l’escena en una penombra gairebé absoluta. En un segon pla darrera de Cató, a la part superior esquerra de la tela, s’hi entreveuen amb prou feines els rostres de dues figures, una de cara i una altra de perfil, que semblen lamentar la fi tràgica del polític.

L’escena pintada per Luca Giordano segueix de manera bastant fidel la descripció que fa Plutarc de la mort de Cató d’Útica i allò que es coneix i es va escriure a l’època romana sobre la seva figura. A part de reproduir el moment del suïcidi tal com el narra aquell historiador, el pintor ha representat el polític com un home madur de mitjana edat, en coherència amb l’edat que se sap que tenia quan va morir, al voltant dels 50 anys. Les robes apedaçades, d’altra banda, semblen voler representar l’austeritat pública que practicava i exhibia Cató el Jove, que vestia toga sense la túnica inferior, tal com feien antigament els romans, i caminava per la ciutat totalment descalç.

Una exitosa pintura de joventut

Suïcidi de Cató és una pintura de gran qualitat amb una història llarga i prestigiosa que s’ha pogut conèixer i documentar gràcies a l’article que Joan Yeguas, conservador de Renaixement i Barroc del MNAC, i Sílvia Blaya van publicar l’any 2020 a la revista Napoli Nobilissima. Segons les seves investigacions, Luca Giordano va pintar l’obra a Nàpols durant la seva etapa de joventut, quan es trobava sota la influència del gran Josep de Ribera. De fet, la proximitat de les obres de joventut de Giordano a l’estil i als models compositius de l’artista valencià ajuda a entendre que la peça que presentem fos atribuïda durant molt temps al pintor de Xàtiva. L’home que va fer de model per a Giordano com a Cató ha estat reconegut per Yeguas i Blaya en diverses pintures del mateix artista fetes entre 1660 i 1678. Aquesta identificació, a més de reforçar l’autoria de Luca Giordano, ha permès datar l’obra cap a 1660.

És possible que Suïcidi de Cató hagués fet parella inicialment amb una representació de Xantipa aboca l’aigua sobre el coll de Sòcrates, avui conservada a la col·lecció Molinari Pradelli de Bolonya, ja que l’any 1684 les dues obres es van intentar vendre sense èxit al gran duc de Toscana. Gràcies a aquesta i a altres referències històriques recollides per Yeguas i Blaya en el seu article, sabem que aquesta obra de Giordano era força coneguda i que en circulaven moltes còpies. De fet, el tema del suïcidi de Cató devia ser molt popular a l’època, ja que Luca Giordano el va pintar com a mínim sis vegades més, en composicions diferents que mostraven tota la cronologia de la mort del polític, des que es clavava l’espasa fins que es treia els intestins.

Una de les pintures exposades a la Galeria Espanyola de Lluís Felip I

El Suïcidi de Cató del MNAC és una obra “amb pedigrí”, tal com li deia Joan Yeguas a la periodista Maria Palau en una peça al diari El Punt Avui, perquè les seves investigacions han permès constatar que aquesta pintura va formar part de la famosa Galeria Espanyola que el rei Lluís Felip I de França va inaugurar al Louvre el 7 de gener de 1838. Aquesta instal·lació va donar reconeixement internacional a la pintura espanyola del Segle d’Or. L’obra de Giordano, aleshores atribuïda a Ribera, consta en els inventaris i se sap que va ser una de les que va causar més sensació de tota la col·lecció a causa de la seva truculència, fins al punt d’horroritzar el pintor Jean-François Millet, que va deixar per escrit les seves impressions sobre la pintura.

L’altra obra que va aixecar més expectació de la Galeria Espanyola va ser una composició igualment truculenta: el Martiri de sant Bartomeu de Josep de Ribera. Paradoxalment, i molt afortunadament, totes dues pintures han acabat formant part de la col·lecció del MNAC, després de seguir periples separats per diverses col·leccions privades després del tancament de la Galeria Espanyola l’any 1848 arran de l’abdicació del rei. El Martiri de sant Bartomeu ja era una de les joies destacades de la col·lecció d’art barroc del MNAC, i Suïcidi de Cató s’hi ha incorporat de ple dret fa pocs anys després de la seva restauració i dels estudis històrics que li han retornat la rellevància que li pertoca.

Podeu consultar la fitxa de l’obra aquí.

Martí Casas i Payàs (@tinet2puntzero)